dimarts, 19 de juliol del 2022

Els docents són els culpables de tot

 Acab de llegir l'entrada de Jordi Martí ¿Y si la investigación educativa fuera el caballo de Troya contra el profesorado? i he de dir que hi estic d'acord al 100%. De fet, en una conversa de fa unes setmanes amb un company i la seva dona, a platja d'en Bossa, vàrem comentar el mateix, fent una analogia amb el món del futbol: Si no s'obtenen els resultats obtinguts, la culpa és de l'entrenador. Doncs en el món educatiu, el mateix: la culpa és del professor.

Deixant apart l'anècdota, és un fet que hi ha molts estudis i estudiosos que no tenen en compte la realitat, ja que el que es publiquen són teories que, com a molt, s'han aplicat en grups molt reduits i escollits d'alumnat. I si aquestos estudis són de tipus particular, és a dir, que alguna persona física decideix, en el seu temps i amb el seus mitjans, redactar-los i publicar-los, podríem dir que entra dins la llibertat d'expressió. Però si és l'autoritat educativa la que potencia aquestos estudis o la seva aplicació, sense tenir en compte l'opinió dels professionals, és aquí on la cosa es posa fosca.

I això és precisament el que s'està fent enguany (com a tantes altres voltes en els darrers 27 anys dels que en som testimoni directe). Els responsables de la conselleria (i/o del ministeri) han decidit posar en marxa, sí o sí, depresa i corrent, la LOMLOE sense cap tipus de preparació, supervisió o col·laboració de la comunitat docent. En el cas de la conselleria concretament ha afegit tota una sèrie de "canvis" de collita pròpia de manera que, suposadament, en setembre, tot haurà d'estar funcionant correctament. I si no, la culpa és dels docents.

Pdt: Valgui com a mostra d'aquesta improvització el fet de que la normativa d'aplicació encara no s'ha publicat completament i es treballa a nivell d'esborranys, els programes informàtics que es volen fer usar al professorat encara no està operatiu (i segurament no hi estarà de manera prou estable durant el següent curs)

Supòs que l'anònim 1 no estarà d'acord en aquesta no publicació meva. O més ben dit, no estarà d'acord en que publiqui la meva opinió.

dissabte, 9 de maig del 2020

Impostos i solidaritat

Fa uns dies em va preocupar llegir el que per desgràcia és massa habitual des de fa anys: Que grans empreses i grans fortunes no només s'aprofiten dels sous guanyats com a "resultat de la seva feina" (i en molts casos dels seus pocs escrúpols) sinó també de les ajudes dels estats, és a dir, dels impostos que pagam entre tots (elles també però molt inferiors en proporció).

Però això no és culpa, únicament, de les grans empreses (com escorpins de la nostra societat) sinó també dels governs que escollim dins la "pseudo-democracia" que tenim. Amb l'excusa de la llei (lleis antigues i/o preparades en la penombra per aquestes mateixes "personalitats") no es poc canviar la situació actual, diuen.

Les lleis, en les democràcies reals, les fa el poder legislatiu, escollit per la gent del carrer (una persona adulta, un vot) i per tant, quan una llei és injusta, aquest poder legislatiu té la legitimitat (i l'obligació moral) de canviar-la. Massa voltes en els darrers temps hem sentit que no es poden fer coses que moltes persones desitgen perquè van en contra de la llei.

Ara toca una altra volta (no perquè s'hagi fet moltes voltes abans sinó perquè moltes vegades abans s'hauria d'haver fet) fer les lleis que necessita la majoria de la gent. I aquestes lleis haurien d'anar en el sentit que cap empresa (o banc, que a voltes semblen un grup apart) que hagi rebut ajuts dels governs (ara o en crisis passades) pugui "disfrutar" de beneficis fins que no hagi retornat a la societat els ajuts rebuts. 

És a dir, que en aquestos següents anys, els impostos sobre els beneficis a les empreses que han rebut ajuts (en forma d'ERTOs, de rescats bancaris o del que hagi sortit dels fons públics per ajudar en una situació normalment privada) ha de ser del 100% mentre no es recuperin els fons invertits (o del 70% si el 30% restant es reinverteix en millorar l'empresa en aspectes favorables socialment com els relacionats amb la crisi climàtica, que també ens ha de preocupar).

Ja veurem si els nostres representants polítics tendran el seny, la valèntia i la decència necessàries per evitar la socialització de pèrdues i la privatització de beneficis que tant desgraciadament ens acostuman a acceptar.

diumenge, 19 d’abril del 2020

Un bon moment per a una BANCA PÚBLICA

Ja des de la crisi de 2008 pens que seria interessant disposar d'una banca pública. Per què volem sanitat pública, educació pública, ... i no banca pública?.

Jo personalment l'únic que necessit és tenir els meus estalvis protegits. El que menys m'interessa és que els bancs moderns (després de l'anihilació de les caixes de tota la vida) es dediquin a invertir amb els meus estalvis assumint jo tots els riscos i ells cobrant tant si jo guany com si perd (la qual cosa no lleva que la gent que hi treballa siguin bons professionals i que intentin maximitzar els meus guanys).

Ja hem vist que, si la banca privada s'equivoca, hi ha d'haver l'estat darrera per pagar els plats romputs. Doncs, per què no deixar que sigui el propi estat el que gestioni els nostres estalvis, reduint els interessos que hauran de pagar als banquers europeus per l'enorme deute que establiran com a conseqüencia d'aquesta nova crisi?

Pot ser el principal problema és que no es vol fer "competència deslleial" als banquers europeus (espanyols inclosos), no fos cosa que deixin de fer-se més rics a costa dels més pobres.

Pdt: L'argument de que l'empresa privada ho gestiona tot molt millor que els sistemes públics no és una veritat absoluta ni universal. Tant en el sector públic com en el privat hi ha bons professionals. El que sí és una veritat absoluta i universal és que l'empresa privada, a part de fer el servei, intenta obtenir beneficis, cosa que el sector públic no ha de buscar per pròpia definició. I en aquesta busqueda constant de maximitzar els beneficis hem pogut assitir en innumerables ocasions (sanitat, residències de gent gran, ...) que no s'obtenen (únicament) de millorar la gestió, sinó habitualment de retallar despeses i augmentar quotes.

dijous, 8 d’agost del 2019

La falta de vocació científico-tècnica, especialment entre les dones.

Ja fa anys que escolt i llegeix en diferents mitjans i plataformes que les professions científico-tècniques (especialment les enginyeries) tenen un dèficit important de mà d'obra. I aquest dèficit és encara més profund si el que es preten és aconseguir la paritat home-dona en aquest món, molt lluny d'aconseguir-se com queda evident en el nombre d'alumnes (dones) en els estudis corresponents on, si clàssicament ja no superaven el 25%, en els darrers anys encara ha baixat.

Com a professor i enginyer em sent doblement afectat per aquesta situació ja que crec en la convèniencia de les carreres STEM (en vocabulari més actual) i també en la necessitat d'un major equilibri entre els papers entre homes i dones en la nostra societat (encara que sense forçar les vocacions personals quan estan ben fonamentades).

Però tenc una intensa frustració quan veig que la majoria d'administracions, al menys les que m'afecten més directament a jo, no només no faciliten la promoció i consecució d'aquestes demandes sinó que sovint hi posen dificultats constantment.

En el tema de les vocacions tècniques en general, el repetit escapçalament que des de la LOGSE de 1991 s'ha fet als continguts de tipus tècnic especialment en els cursos de batxillerat és evident.

I en el cas de fomentar les vocacions femenines, no haurien d'esperar que cada professor de secundària, segons la seva mentalitat i possibilitats, empenyi en aquesta direcció sinó que haurien de plantejar plans per anar introduint aquest tipus de continguts tècnics ja des de primària, amb activitats creatives de caràcter lúdic, per rompre els estereotips de gènere socialment establerts des l'auba del temps. 

No em sembla una bona directriu (que és el que s'hauria d'esperar dels dirigents) confiar que la bona fe i esforç individual d'alguns docents i voluntaris  (entre els que jo no estic per falta d'energies, no d'interés) dugui el pes i el desgast que suposa aquesta gran responsabilitat.

Una possible acció, per fomentar aquest tipus de vocacions, i que no pot recaure en esforços individuals o de petits col·lectius seria fer algun producció audio-visual dirigida a infants on es mostràs d'una manera dinàmica i captivadora, les feines de les enginyeres i enginyers (tal com supòs que en anys enrera les series de CSI varen fer augmentar les vocacions de criminalistes). Al cap i a la fi, no es pot desitjar el que no es coneix, i entre la majoria de persones que conec de fora del món de l'enginyeria, es desconeix molt el que fan els enginyers i enginyeres.

La besada enverinada de la UNESCO

Quan la UNESCO declara algun monument o zona, patrimoni de la humanitat, és un gran honor i alegria per la gent d'aquells llocs, no només pel reconeixement de que són part d'una cosa molt valuosa sinó per les repercusions positives que s'hi poden derivar.

I és en aquest segon fet on la besada amorosa de la UNESCO pot esdevenir en un enverinament per "excés d'amor". És previsible que molta gent d'altres parts del món vulguin veure de primera mà la bellesa o altres característiques que fan d'un lloc o monument tan important com per declarar-lo patrimoni de la humanitat, i a força de visitar-lo talment com en una invasió, acaben deteriorant-lo.

Aquest fenòmen succeix, entre altres llocs a Eivissa i Formentera, on la declaració de la posidònia oceànica com a patrimoni de la humanitat està coincidint en un deteriorament important d'aquesta planta importantíssima per les illes.

Crec que, en previsió d'aquest efecte habitual en altres patrimonis de la humanitat, les autoritats de la UNESCO que decideixen nomenar o no les diferents candidatures que es presenten haurien d'exigir, en el "dossier" que defensa les característiques del candidat, un estudi de com i a quin nivell limitar el nombre de visites a aquestos llocs perquè no en sofreixin un deteriorament complementari del que sol ser habitual per altres motius habituals.

dilluns, 19 de novembre del 2018

És aquest el creixement econòmic que volen?

Són les sis i mitja de la tarda i fa un moment que s'ha produit la sisena o setena aturada elèctrica des d'ahir a les dotze de la nit. Talment com fa més de 40 anys, quan, amb quatre gotes i algun llamp, quedaven sense llum algunes zones de les illes.

Supòs que no vol ser una "performance" tècnica de to melancònic per fer-nos reviure moments de la infància als "baby-boomers" illencs. I no crec que sigui culpa d'algun cap de fibló descontrolat com el que va deixar sense llum a gran part de Menorca durant alguns dies fa unes setmanes.

Potser algun espavilat oportunista ho pot atribuir a les manies dels ecologistes que no volen permetre més línies elèctriques aérees d'alta tènsió necessàries (com a única opció factible) per reforçar les línies existents en front d'un increment de la demanda, que no para de creixer, any rera any.

 Desconec els detalls de les avaries que hi ha darrera d'aquestos talls reiterats però tenc prou coneixement del sector i prou contacte amb persones que hi treballen dia a dia com per assegurar sense massa por a equivocar-me que una gran part de la culpa és de la globalització de l'economia que ha afavorit que grans empreses (Endesa primer, i Enel després), més preocupades en aconseguir el major benefici possible que en donar un servei decent i mantenir una bona imatge de l'empresa, estiguin reduint a menys del mínim possible el manteniment de les xarxes elèctriques del nostre entorn. Basta veure portes d'armaris de comptadors elèctrics o de distribució (o CDUs) que es cauen a trossos per tot arreu (amb el perill que això suposa per infants que hi puguin jugar aprop, encara que avui en dia ja no n'hi ha gaire que juguin en el carrer o en el camp). Mentrestant, l'administració que hauria d'obligar a aquestes empreses que reinvertissin una part dels seus considerables guanys (incrementats des del govern amb preus prohibitius permesos amb l'excusa del dèficit tarifari) en mantenir les xarxes existents, mira cap a un altra costat.

 Ajuda a treure aquestes conclusions el fet de veure el disgust i la mala gana amb la que treballen alguns dels pocs professionals que encara queden en plantilla després de nombroses prejubilacions i baixes incentivades, fetes amb l'objectiu de subcontratar (externalizar en diuen ara) el major nombre d'operacions a preus més baixos, fregant l'explotació laboral que, com es produeix en forma de falsos autònoms, s'ha convertit en "esperit emprenedor".

 Per a jo és realment penós donar-me compte de que aquella romàntica idea de la Unió Europea (els estats units d'Europa) només ha servit perquè les elits econòmiques mundials puguin manejar millor el destí de millions de persones que cada volta mal-viuran més perquè ells despilfarrin més.

  Sé que hi ha europeistes irreductibles que no poden consentir que alguns partits polítics d'esquerres no creguin en aquest projecte europeu creat i manipulat pels "lobbies" econòmics de torn. Jo ho veig ben natural. De fet, si fa 150 anys haguessin funcionat les coses com ho fan avui dia, ni els Estats Units d'Amèrica (amb tots els seus defectes, que no són pocs des del meu punt de vista) serien el que són.

He pogut acabar l'escrit abans d'un nou tall de corrent. Vorem quan dura.


diumenge, 14 d’octubre del 2018

Quin és el vertader interés dels polítics en l'educació?

Després d'anys de sentir parlar a molts polítics de la necessitat d'un pacte educatiu, entre ells alguns presidents del govern espanyol, per aconseguir estabilitat en un punt fonamental de la nostra societat com és l'educació, un nombrós conjunt d'institucions i entitats de diferents ideologies relacionades amb el món educatiu de les illes Balears va aconseguir, després de mesos de treball, reunions i negociacions, definir un marc per desenvolupar un sistema educatiu estable i enfocat a la millora de les condicions i resultats dels veritable destinatari de l'educació: l'alumnat.

Aquest document redactat per "Illes per un pacte educatiu" havia aconseguit posar d'acord a gran quantitat de sectors molt diferents, conscient de que només d'aquesta manera es podia aconseguir un sistema que no es ves sotmés a canvis importants amb cada canvi de govern, com ha passat a Espanya els darrers vint anys.

El document redactat amb l'esforç i dedicació personal de molts professionals preocupats pel món educatiu, sacrificant temps lliure i estalvis propis en les nombroses reunions fetes, va ser lliurat al parlament de les illes Balears amb la il·lusió de que el nou parlament fos més receptiu a les propostes provinents dels professionals dedicats dia a dia a fer avançar l'ensenyament.

Doncs després de mesos "d'estudi" per part d'una "comissió d'experts", convenientment pagats amb sous dels nostres impostos imagin,  els representants polítics de les Balears han menyspreat la feina de Illes per un pacte, per motius que es podrien resumir en els següents: No voler perdre poder i control sobre l'educació i no acceptar un punt equilibrat de consens per defensar postures radicals que deuen captar més titulars.

La sensació que tenc en aquest moment és que els polítics són part important del problema i que, malgrat tot, els professionals que dia a dia s'esforcen en intentar millorar la seva tasca educativa ho seguiran fent i se'n sortiran, encara que no es pot arribar tan lluny quan s'ha de remar contra-corrent i amb la barca foradada.