(Extretes del llibre HAY ALTERNATIVAS de Vicenç Navarro i altres)
Introducció:
Espanya: 78% de la població en contra de polítiques d'austeritat
Unió europea: 68% de la població insatisfeta de com es construeix la institució
Món: 50% de treballadors guanyen menys de 2 dolars, sense contractes ni protecció social
1.100 milions= 15,7% passen fam. 2000 milions= 28% en extrema pobresa
Capítol I
1% dels més rics de EEUU: En 1976 tenia el 9% de la riquesa. Actualment té el 20% (igual que abans de la gran depressió)
Capítol II
Joves entre 25 i 34 anys amb educació secundària o superior: Espanya: 62% . Mitja Europa: 80%
Dones en el mercat laboral a Espanya: en 1996: 45.1%, en 2006: 60.2%
Evolució llocs de feina a Espanya: de 1992 a 1993: -734.000 llocs. De 2004 a 2006 +2.300.000. Ara, ja es veu.
Valor dels salaris a Espanya: 68% del PIB a 1960, 73,63% PIB en 1976, 60,21% PIB en 2006.
Endeutament a Espanya (abans de la estafa): 75% per vivenda, 12% per consum, 6% activitat productiva.
Credits a residents: 701.663 milions en 2002, a 1.800.000 milions en 2008.
Evolució endeutament públic i privat total: de 1999 a 2003: +82%. De 2003 a 2007: 243%
Evolució endeutament activitats productives entre 2000 i 2007: Industria: x1.8. Construcció x3.6. Immobiliària:x9
Evolució credit construcció i immobiliària: any 2000: 25% del total. any 2008: 47% del total
Cesió de credits a Espanya: en 2000, 68% dels dipòsits, en 2007: 130% dels dipòsits.
Deutes a banca estrangera ha passat de 78.000 milions a 428.000 milions.
Evolució rendes Espanya entre 2002 i 2005: el 20% més pobre -23,6%. El 10% més ric: +15%
Evolució cost deute per vivenda: en 2002, en 42,5% de families
dedicaven més del 40% de la renda. En 2005, el 70,9% dedicaven més del
40% de la seva renda.
Evolució salari treballadors:
entre 2005-2007: Treballadors de menys de 18500 euros de salari anual va pujar de 57,8 a 60%.
Treballadors de 18500 a 24000 euros/any va baixar de 38,5 a 36,35%
mentres els beneficis empresarial: +30% cada any.(des de 2002 fins i tot)
Fa 20 anys: Salari màxim= 20 x salari mínim. Avui dia: Salari màxim= 200 x salari mínim
Any 2006: evolució salaris:+3,4%. Evolució beneficis societats que cotitzen a borsa: 26,6%
Capítol III
Rics i pobres en el món:
en 2010: 205 milions d'aturats, 10,9 milions de milionaris (> 1 milió de dolars) (augment milionaris= 8,3%)
Beneficis empreses ibex35: +24,7%. Salaris treballadors: +1% (salaris reals -2% per inflació)
87,3% de PIMES amb problemes de finançament (mentres els bancs tenen beneficis)
Capítol IV
Evolució dels anys de crisi-estafa:
taxa d'atur: Espanya:+9,7. Irlanda +7,2. EEUU: +4,7. Austria: +0.4. Bèlgica: +0.4. Alemanya: -1.2%
creixement PIB: Espanya - 3.7. EEUU: -2.7. Alemanya: -4.7
Comparativa Espanya- UE- Suecia (2008):
Impostos: Treballadors espanyols: 70% treballadors suecs. Rics espanyols: 20% rics suecs.
Treballadors públics estat del benestar: Espanya: 9% de la població. Suecia: 25% de la població.
Treballadors públics totals: Espanya: 12,75% de la població. Finlandia: 24,64%. Suècia: 26,2%. Dinamarca: 31,27%.
Despesa pública: Espanya: -2600 euros/habitant respecte mitjana UE-15
Espanya és el país de la UE-15 que menys gasta en salaris de funcionaris.
Les cooperatives i empreses amb relacions salarials de 3 a 1 com a
màxim han aguantat millor l'atur que empreses amb diferències salarials
de 20 a 1 o majors.
Capítol V:
Subdesenvolupament social:
Despesa pública en estat del benestar: Espanya 21% del PIB. Irlanda:
21%. Portugal 23%. Grècia: 25%. Mitja UE-15: 27%. Suecia: 29,3%
Evolució despesa: Espanya: 1975: 14% PIB. 1993: 24% PIB
Mitja UE-15: 1975: 22% PIB. 1993: 28% PIB
Impostos:
Ingressos estat: Espanya 32% PIB. UE-15: 44%. Suècia: 54%
Reducció pobresa per polítiques socials: Espanya -4% (de 24 a 20%). UE-15: -9% (de 25 a 16%). Suècia: -14% (27 a 13%)
Comparativa riquesa - despesa social: Espanya= 94% PIB per càpita UE-15. Espanya= 72% despesa social UE-15
Impostos: Renda (treball): de 20 a 43%. Beneficis grans empreses: 10%. Ingresos i patrimoni SICAV: 1%
Sistema sanitari: % treballadors: Espanya: 4.1% població. UE-15: 6,6%
Despesa pública per càpita: 79,5% de mitja UE-15 (el PIB/hab és 94% mitja UE-15)
Visites al metge: Espanya: 9 per habitant. Mitja UE-15: 6. (+3 fetes per infermeres o administratius)
Preus vivenda- salaris Espanya: de 1999 a 2007: preus vivenda: +106%. Salaris nominals: +8%. Salaris reals (-ipc): -5%
Hores treball: Espanya: 1654 hores/any. UE-15: 1628 hores/any
Dependència: Infants de 0 a 2 anys a escoletes públiques: Espanya: 10%. UE-15: 28%. Suècia: 58%
Persones amb depència ateses per estat: Espanya 2%. UE-15 18%. Suècia 23%
Capítol VI
Mitges salarials 2007: (en euros estandarditzats (equilibrant poder adquisitiu))
Espanya: 27.348 euros e. Grècia: 24.485 ee. Portugal: 20.072 ee.
Dinamarca 36.184 ee. Gran Bretanya: 38.145 ee. Luxemburg: 44.602 ee
Salari mínim per hora treballada(en ee):
Espanya: 4,07 euros
e. Grècia: 4,86 ee. Portugal: 3,31 ee. Gran Bretanya: 8,06 ee. Holanda:
8.22 ee. Bèlgica: 8,23 ee. França: 8.7
Diferència salari entre 10% que més cobren i 10% que menys cobren:
Espanya: 3.46. Alemanya: 3.35, França 2.91, Dinamarca: 2.57. Finlàndia: 2.57. Suècia: 2.28.
Beneficis grans empreses:
Evolució treball-beneficis 2007-2010: Aturats: +222% (de 1,8 a 4 milions). Empreses ibex35 amb beneficis cada any: 91,5%
Capítol VII
Evolució deute públic 2006-2010: Espanya:de 39,6%PIB al 60,1%. Alemanya: de 67,6% PIB a 83,2%
Economia submergida: 23% del PIB= +38.500 euros d'ingressos públics
Capítol VIII
En el món: entre 30.000 i 35.000 persones moren de fam cada dia (5.500 per falta d'aigua neta)
2.700 milions de persones no tenen accés a aigua neta.
Capítol IX
Món: 60.000 persones moren al dia de fam i desampar . Cada dia es gasten 4.000 milions de dolars en armament.
35.000 persones moren al dia de fam podrien alimentar-se amb l'1% dels rescats bancaris.
La mort de 1.000.000 d'infants podria evitar-se amb menys dels
beneficis del banc Santander en un trimestre (1r de 2009)
Cada dia circulen 4 bilions de dolars que no paguen impostos. Amb
l'1,7% s'aconseguiria eliminar la mort per fam o malaties derivades de
la pobresa.
Espanya: Hi ha 100 vivendes buides per cada persona que no té llar.
Telefònica a despatxat un 20% de la plantilla tenint uns beneficis de 10.167 milions d'euros.
El 80,5% del PIB està controlat pel 0,0035% de la població (El 75% de la riquesa està en mans de l'1% de la població)
diumenge, 26 de maig del 2013
dilluns, 20 de maig del 2013
Decret de l'spanglish
El debat que s'està generant en torn a l'aplicació del decret de tractament integrat de llengües (popularment conegut per "decret de l'spanglish") està un poc desenfocat i això està enfrontant entre ells als perjudicats per aquesta situació (pares i professors), en lloc de reunir-los per enfrontar-se al causant d'aquesta situació: el govern.
Pel que jo he vist en totes les discussions sobre el tema (i darrerament n'he sentit bastantes) ningú posa en dubte que és necessari que els nostres alumnes sàpiguen més anglès. El que no ens sembla bé és com s'està plantejant aquest canvi. I alguns dels motius, des del meu punt de vista, són els següents:
· Fer una explicació en anglès, de qualsevol tema, als nostres alumnes actuals, implica que els alumnes no entendran gairebé res del tema explicat. Només els alumnes amb un elevat nivell d'anglès (que no necessiten aquest decret) i amb capacitat i interès podran entendre una part decent del tema explicat. Si algun pare no veu clar això pot fer una prova molt fàcil: posar en llengua anglesa un programa, dels que rebem amb la TDT, o un DVD que agradi molt als seus fills de 4t de primària o cursos superiors i demanar-los al final què han entès. I no és difícil imaginar que la majoria d'assignatures no capten l'atenció dels alumnes com els seus programes o pel·lícules preferides.
Usar una llengua que no es domina per explicar un tema que mai s'ha estudiat en aquella llengua implica que l'oient, encara que sigui expert en la llengua que s'està usant, no entendrà bé el significat. Una prova possible per aquells pares que han estudiat alguna llengua estrangera (però que no l'han practicat molt) és imaginar-se parlant d'alguna cosa que no sigui de l'àmbit social bàsic: parlar dels detalls de la seva especialitat, d'una recepta de cuina un poc complicada o, fins i tot, explicar un acudit que no han sentit mai en l'idioma estranger.
Algunes assignatures de primària i la majoria d'assignatures de secundària són assignatures d'especialitat on els alumnes aprenen paraules noves que no senten habitualment i que, ja avui dia, provoquen un cert descontrol si les aprenen en la llengua que no usen habitualment. Afegirem aquest descontrol amb un nou idioma?
Duim més de 20 anys introduint el català en les escoles i instituts, alguns d'ells en situació d'immersió lingüística, en un entorn on molts mestres i professors coneixem aquesta llengua des de l'infantesa, l'hem parlat, escrit i estudiat durant tota la nostra vida i on hi ha programes de televisió, premsa i ràdio en català, i encara una gran quantitat d'alumnes (i alguns professors) no s'atreveixen (o es neguen) a usar el català.
Si volem que els nostres fills aprenguin l'anglès, s'ha de fer d'una manera coherent. L'escola pot ajudar, però d'una manera gradual des dels primers anys d'infantil, pujant curs a curs. Els mestres i professors poden preparar-se per conèixer un poc més aquesta llengua (encara que a molts ens pot costar o ens pot no agradar, com li passaria a la majoria de persones si d'avui a demà els obliguen a fer la seva feina amb un idioma diferent del que coneixen bé i han usat fins ara). Però es necessiten temps i recursos. I també es necessiten temps i recursos per preparar els materials necessaris. I en aquestos temps de crisi que vivim no sembla el moment més adequat per dedicar més recursos. A més a més, l'anglès que es podrà usar a les escoles, durant molts anys, serà el propi d'àmbits col·loquials (no especialitzats). I això vol dir canviar la quantitat d'hores actuals de les assignatures, incrementant situacions "quotidianes" en l'àmbit escolar i eliminant assignatures d'especialitat. Convé anar pensant que és el que sobra a les classes dels nostres fills.
Però si reament es vol que els nostres fills aprenguin bé l'anglès, no basta assignar aquesta tasca a les escoles i instituts (a part d'ensenyar i, des de fa uns anys, educar). S'ha de fer un canvi a casa, al carrer, a les institucions. Alguns pares joves aprofiten les possibilitats dels DVD i TDT per posar als seus fills programes divertits en anglès o altres idiomes, compensant un poc el que països als que ens volem comparar, com Finlàndia, duen anys fent amb les seves televisions, emetent els programes amb versió original subtitulada.
A jo també m'agradaria no haver de pagar classes particulars d'anglès als meus fills (encara que és curiós que això ho digui la consellera d'un govern que vol privatitzar molts serveis bàsics), però d'aquesta manera que proposen ni ens estalviarem les acadèmies privades d'anglès i potser necessitarem més classes particulars d'altres assignatures. Dóna la sensació que el motiu d'aquest decret és reduir la presència del català als centres docents en lloc d'augmentar el coneixement de l'anglès. En qualsevol cas qui vulgui fer creure que un alumne aprendrà més ciències naturals si li expliquen en anglès que en català o castellà, valora poc la intel·ligència del seu interlocutor. És possible que aprengui més anglès (o spanglish), però no reduirà els fracàs escolar ni millorarà la valoració PISA. Sí que pot ser millor per fer de cambrer o netejadora d'hotel, destí que sembla que ens reserven els polítics del nord d'Europa.
Per acabar voldria demanar als pares que fins ara han tengut confiança amb la professionalitat dels mestres i professors dels seus fills, que segueixin confiant amb el criteri d'aquest col·lectiu enfront de decisions polítiques de persones que admeten públicament que no coneixen aquest àmbit professional. I a aquells pares que no han confiat mai en la nostra professionalitat i que, tot i així (pel fet de que "és gratis"), ens han confiat l'educació dels seus fills (el que jo consider més valuós per a uns pares) que reflexionin si la seva actitud fins ara té gaire sentit.
Enviat a Ultima Hora- Mallorca dia 20/05/2013
en referencia a article publicat
Enviat a Diario de Mallorca dia 25/5/2013
arrel de l'entrevista publicada
Enviat a Menorca Diario Insular dia 25/5/2013
arrel de l'entrevista publicada
Enviat a Diario de Mallorca dia 25/5/2013
arrel de l'entrevista publicada
Enviat a Menorca Diario Insular dia 25/5/2013
arrel de l'entrevista publicada
dilluns, 13 de maig del 2013
Ens mereixem tantes mentides?
Estic en contra de la violència. Fins i tot no som partidari dels "escratxos" que darrerament s'han fet populars. Però em fa por que la frustració i la
impotència provocades en una gran part de la ciutadania pels polítics
que governen, facin esclatar aquesta ràbia i indignació d'una manera
incontrolada.
Perquè fins i tot les persones més assenyades i pacífiques poden perdre els nervis quan se'ls menteix descaradament, se'ls ignora reiteradament i se'ls esprem indecentment, amb l'excusa de que aquest és un país democràtic i que ens governen els escollits per la majoria.
Aquestes excuses que algunes persones s'han arribat a creure de tant sentir-les, són totalment falses. No és democràcia poder votar només a un conjunt tancat de partits, amb llistes tancades, plenes de desconeguts o, fins i tot, corruptes, controlats per una "elit" financera o empresarial. No és democràcia votar cada quatre anys amb un sistema adulterat on els escons que "sobren" se'ls repartiran entre els partits més subvencionats i on el que guanyi les eleccions, encara que hi hagi més gent que no l'hagi votat que persones que sí ho han fet, podrà fer totalment el contrari del que havia promés. No és democràcia que els referèndums mai siguin vinculants i que es necessitin més de 500.000 persones per promoure una iniciativa legislativa popular que, en cap cas, ni tan sols tenen l'obligació de tramitar. No és democràcia tenir total impunitat en molts delictes que si, per un casual, algun jutge realment imparcial codemna un membre del partit governant, aquest mateix partit el pot indultar.
No és democràtic ni decent que es puguin dir impunement mentides tan descarades i injustificades com les xifres de seguiment de la darrera vaga educativa, quan les dades reals són totalment objectives i fàcils de controlar, com ho demostrarà l'estalvi que es produirà en la propera nòmina de professors i mestres. I no estic parlant del "mangoneig" típic de les estadístiques, incloent en les dades els serveis mínims o altres col·lectius que no poden fer vaga encara que vulguin. Estic parlant d'una mentida impresentable de dir que només el 35% de docents d'Eivissa i menys del 10% d'alumnes han fet vaga, quan apart de les xifres que ha donat cada centre directament, qualsevol vesí d'una escola ha vist que no hi havia una activitat normal.
Aquesta falta de respecte i decència cap als ciutadans, fins i tot cap als que els han votat, i aquesta fidelitat malaltissa cap als dirigents polítics i, al cap i a la fi, financers i empresarials, pot trobar una resposta irrespectuosa i indecent molt més desagradable que els "escratxos" tan criticats. Si no es dóna sortida a tota aquesta indignació, ràbia i frustració pot arribar a esclatar com una olla a pressió. Més val "baixar el foc" o sortir de l'habitació.
Persones que arriben a perdre l'interès per la seva pròpia vida poden també perdre el respecte per aquells que no els respecten i el control de la situació.
Perquè fins i tot les persones més assenyades i pacífiques poden perdre els nervis quan se'ls menteix descaradament, se'ls ignora reiteradament i se'ls esprem indecentment, amb l'excusa de que aquest és un país democràtic i que ens governen els escollits per la majoria.
Aquestes excuses que algunes persones s'han arribat a creure de tant sentir-les, són totalment falses. No és democràcia poder votar només a un conjunt tancat de partits, amb llistes tancades, plenes de desconeguts o, fins i tot, corruptes, controlats per una "elit" financera o empresarial. No és democràcia votar cada quatre anys amb un sistema adulterat on els escons que "sobren" se'ls repartiran entre els partits més subvencionats i on el que guanyi les eleccions, encara que hi hagi més gent que no l'hagi votat que persones que sí ho han fet, podrà fer totalment el contrari del que havia promés. No és democràcia que els referèndums mai siguin vinculants i que es necessitin més de 500.000 persones per promoure una iniciativa legislativa popular que, en cap cas, ni tan sols tenen l'obligació de tramitar. No és democràcia tenir total impunitat en molts delictes que si, per un casual, algun jutge realment imparcial codemna un membre del partit governant, aquest mateix partit el pot indultar.
No és democràtic ni decent que es puguin dir impunement mentides tan descarades i injustificades com les xifres de seguiment de la darrera vaga educativa, quan les dades reals són totalment objectives i fàcils de controlar, com ho demostrarà l'estalvi que es produirà en la propera nòmina de professors i mestres. I no estic parlant del "mangoneig" típic de les estadístiques, incloent en les dades els serveis mínims o altres col·lectius que no poden fer vaga encara que vulguin. Estic parlant d'una mentida impresentable de dir que només el 35% de docents d'Eivissa i menys del 10% d'alumnes han fet vaga, quan apart de les xifres que ha donat cada centre directament, qualsevol vesí d'una escola ha vist que no hi havia una activitat normal.
Aquesta falta de respecte i decència cap als ciutadans, fins i tot cap als que els han votat, i aquesta fidelitat malaltissa cap als dirigents polítics i, al cap i a la fi, financers i empresarials, pot trobar una resposta irrespectuosa i indecent molt més desagradable que els "escratxos" tan criticats. Si no es dóna sortida a tota aquesta indignació, ràbia i frustració pot arribar a esclatar com una olla a pressió. Més val "baixar el foc" o sortir de l'habitació.
Persones que arriben a perdre l'interès per la seva pròpia vida poden també perdre el respecte per aquells que no els respecten i el control de la situació.
Enviat al diario de Ibiza el 13/5/2013
Publicada dia 20/5/2013 amb algunes variacions.
Publicada dia 20/5/2013 amb algunes variacions.
diumenge, 12 de maig del 2013
Lección de economía del sr. Rajoy
Poco después de tomar posesión como presidente del gobierno, el señor Rajoy intentó explicar la situación económica de España comparándola a la economía de una familia. Según sus explicaciones, nadie en su sano juicio mantendría más gastos que ingresos (déficit). En estas circunstancias, el sr. Rajoy planteaba como la solución más sensata reducir los gastos.
Pero al señor Rajoy se le olvidaron algunos "detalles" del ejemplo. Para empezar se le olvidaba que si los gastos reducidos correspondían a la alimentación de la familia, podría suceder que los miembros "productivos", que conseguían los ingresos como resultado de su trabajo, se debilitaran o incluso llegaran a enfermar, quedando así reducidos también los ingresos familiares.
Por otro lado, el sr Rajoy no tuvo en cuenta que en esa casa familiar había una cantidad considerable de ratas y otras alimañas que robaban parte de la comida de la familia sin producir nada bueno a cambio. Tampoco tuvo en cuenta en su ejemplo que de los diferentes miembros de la familia (10 hijos, padres y abuelo), el hermano mayor disponía en su cuarto de una gran despensa, donde desde años atras iba acumulando alimentos no perecederos para su uso exclusivo.
Y por último, tampoco incluyo en su ejemplo a un obeso cocinero aficionado al bingo, que era el responsable de repartir la comida entre los diferentes miembros de la familia y que, desde hacía años, iba engordando mucho más rápido que cualquier componente familiar.
En estas circunstancias, parece más sensato haber empezado por comprar un poco de mata-ratas y por despedir al obeso cocinero, y encargar su labor a un miembro de la familia, de confianza. También hubiera sido razonable eliminar, al menos temporalmente, los privilegios del hermano mayor, y usar su despensa personal para mantener una alimentación digna y suficientemente nutritiva para que el resto de hermanos pudieran seguir trabajando. Y en ningún caso seria razonable ceder a las presiones del sindicato de cocineros para pagarle sueldos desorbitados a costa de una adecuada alimentación de la familia.
Pero al señor Rajoy se le olvidaron algunos "detalles" del ejemplo. Para empezar se le olvidaba que si los gastos reducidos correspondían a la alimentación de la familia, podría suceder que los miembros "productivos", que conseguían los ingresos como resultado de su trabajo, se debilitaran o incluso llegaran a enfermar, quedando así reducidos también los ingresos familiares.
Por otro lado, el sr Rajoy no tuvo en cuenta que en esa casa familiar había una cantidad considerable de ratas y otras alimañas que robaban parte de la comida de la familia sin producir nada bueno a cambio. Tampoco tuvo en cuenta en su ejemplo que de los diferentes miembros de la familia (10 hijos, padres y abuelo), el hermano mayor disponía en su cuarto de una gran despensa, donde desde años atras iba acumulando alimentos no perecederos para su uso exclusivo.
Y por último, tampoco incluyo en su ejemplo a un obeso cocinero aficionado al bingo, que era el responsable de repartir la comida entre los diferentes miembros de la familia y que, desde hacía años, iba engordando mucho más rápido que cualquier componente familiar.
En estas circunstancias, parece más sensato haber empezado por comprar un poco de mata-ratas y por despedir al obeso cocinero, y encargar su labor a un miembro de la familia, de confianza. También hubiera sido razonable eliminar, al menos temporalmente, los privilegios del hermano mayor, y usar su despensa personal para mantener una alimentación digna y suficientemente nutritiva para que el resto de hermanos pudieran seguir trabajando. Y en ningún caso seria razonable ceder a las presiones del sindicato de cocineros para pagarle sueldos desorbitados a costa de una adecuada alimentación de la familia.
Carta no enviada
Al Sr Toni Bonet (pronunciat en castellà, supòs).
Acab de llegir les seves "reflexions" sobre "La casa de la guasa". Està clar que per vostè el fet de governar és motiu de "guasa" igual que la democràcia és votar una volta cada quatre anys a un dels partits subvencionats i "omnipesats", que si guanyen les eleccions no faran cap de les coses que han dit que farien si no els interessa fer-les. Està clar que per vostè un 40 i pico % és més que el 50% i pico restant, i que no reconeix l'única forma pública de protestar que ens reconeix aquesta "democracia".
El que no tenc tan clar és si vostè podrà entendre res del que he escrit en aquesta carta, i no pens només en la dificultat que pugui tenir per entendre la llengua dels meus avantpassats, que estic molt orgullós d'usar i defensar.
Acab de llegir les seves "reflexions" sobre "La casa de la guasa". Està clar que per vostè el fet de governar és motiu de "guasa" igual que la democràcia és votar una volta cada quatre anys a un dels partits subvencionats i "omnipesats", que si guanyen les eleccions no faran cap de les coses que han dit que farien si no els interessa fer-les. Està clar que per vostè un 40 i pico % és més que el 50% i pico restant, i que no reconeix l'única forma pública de protestar que ens reconeix aquesta "democracia".
El que no tenc tan clar és si vostè podrà entendre res del que he escrit en aquesta carta, i no pens només en la dificultat que pugui tenir per entendre la llengua dels meus avantpassats, que estic molt orgullós d'usar i defensar.
Carta no enviada
Ignorància o indiferència.
Fa una temporada que estam vivint una sèrie de canvis que, en general, perjudiquen a la majoria de la població, en especial als més desfavorits. A alguns d'aquestos canvis se'ls ha donat bastanta cobertura en els debats polítics i entre els mitjans d'informació, ja que contradiuen el programa electoral de determinats partits. Però altres, aplicats amb traidoria (i quasi nocturnitat) han passat ben desapercebuts, com per exemple les modificacions consecutives de la reforma laboral en pocs mesos de diferència, reduint cada volta els drets dels treballadors-, l'augment exagerat de les bases mínimes de cotització del nou règim de treballadores de la llar una volta enganyats els ciutadans que han volgut regularitzar una situació molt extesa, o l'augment de les taxes dels permisos de residència per als inmigrants en funció d'aquesta mateixa regularització.
En una línia semblant, des de fa temps que a Balears ens varen reduir els horaris d'alguns serveis públics, en concret l'atenció en els centres de salut, de manera que les persones que han d'anar al metge (i les seves mares o pares que han d'acompanyar-los en el cas d'infants) difícilment poden aprofitar una tarda (impossible si és per fer una revisió) en que hi ha bastants d'adults i molts d'infants que tenen més disponibilitat horària. Una bona manera d'augmentar la productivitat que tant ens fa falta a Espanya i ajudar a les empreses a tirar endavant. Al mateix temps que s'augmenta l'horari laboral de tots els funcionaris (inclosos els dels centres de salut, supòs) amb l'excusa d'augmentar la productivitat (a jo sempre m'ha semblat més un càstig dels funcionaris "privilegiats" per intentar contentar l'opinió pública, ja que no veig cap sector on aquest canvi d'horari millori la riquesa del país).
L'excusa general a tota aquesta situació és que han de equilibrar els comptes públics que varen trobar en molt mal estat, encara que això suposi incumplir promeses electorals (que per altra lloc usen com a justificació indiscutible d'altres accions impopulars). Novament em sembla una excusa que només pot creure qui no tengui moltes ganes de pensar, ja que una gent amb tanta experiència de govern pot preveure bastant bé com estaran els comptes vegent el que estan fent els que governaven abans (i que ells mateixos criticaven permanentment des de l'oposició). Fins i tot admeten que no podien ni imaginar-se el que s'han trobat, si tenguessin un mínim de dignitat, havessin pogut fer una consulta popular per demanar als votants si, en front a la situació trobada, acceptaven les mesures que necessàriament havien d'aplicar.
Però ja se sap que no volen votacions més que cada quatre anys, no sigui cosa que no puguin magarrufajar a gust.I mentres tant la oposició enrocada en incompatibilitats farmaceutiques, títols de poca vergonyes que ni hem votat ni se suposa que han de defensar els interessos de la major part de la població, etc. Això sembla com deia l'acudit, ni ho saben ni els importa.
Fa una temporada que estam vivint una sèrie de canvis que, en general, perjudiquen a la majoria de la població, en especial als més desfavorits. A alguns d'aquestos canvis se'ls ha donat bastanta cobertura en els debats polítics i entre els mitjans d'informació, ja que contradiuen el programa electoral de determinats partits. Però altres, aplicats amb traidoria (i quasi nocturnitat) han passat ben desapercebuts, com per exemple les modificacions consecutives de la reforma laboral en pocs mesos de diferència, reduint cada volta els drets dels treballadors-, l'augment exagerat de les bases mínimes de cotització del nou règim de treballadores de la llar una volta enganyats els ciutadans que han volgut regularitzar una situació molt extesa, o l'augment de les taxes dels permisos de residència per als inmigrants en funció d'aquesta mateixa regularització.
En una línia semblant, des de fa temps que a Balears ens varen reduir els horaris d'alguns serveis públics, en concret l'atenció en els centres de salut, de manera que les persones que han d'anar al metge (i les seves mares o pares que han d'acompanyar-los en el cas d'infants) difícilment poden aprofitar una tarda (impossible si és per fer una revisió) en que hi ha bastants d'adults i molts d'infants que tenen més disponibilitat horària. Una bona manera d'augmentar la productivitat que tant ens fa falta a Espanya i ajudar a les empreses a tirar endavant. Al mateix temps que s'augmenta l'horari laboral de tots els funcionaris (inclosos els dels centres de salut, supòs) amb l'excusa d'augmentar la productivitat (a jo sempre m'ha semblat més un càstig dels funcionaris "privilegiats" per intentar contentar l'opinió pública, ja que no veig cap sector on aquest canvi d'horari millori la riquesa del país).
L'excusa general a tota aquesta situació és que han de equilibrar els comptes públics que varen trobar en molt mal estat, encara que això suposi incumplir promeses electorals (que per altra lloc usen com a justificació indiscutible d'altres accions impopulars). Novament em sembla una excusa que només pot creure qui no tengui moltes ganes de pensar, ja que una gent amb tanta experiència de govern pot preveure bastant bé com estaran els comptes vegent el que estan fent els que governaven abans (i que ells mateixos criticaven permanentment des de l'oposició). Fins i tot admeten que no podien ni imaginar-se el que s'han trobat, si tenguessin un mínim de dignitat, havessin pogut fer una consulta popular per demanar als votants si, en front a la situació trobada, acceptaven les mesures que necessàriament havien d'aplicar.
Però ja se sap que no volen votacions més que cada quatre anys, no sigui cosa que no puguin magarrufajar a gust.I mentres tant la oposició enrocada en incompatibilitats farmaceutiques, títols de poca vergonyes que ni hem votat ni se suposa que han de defensar els interessos de la major part de la població, etc. Això sembla com deia l'acudit, ni ho saben ni els importa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)